Espingo

El dia a dia se'ns endú com l'aigua que s'escola per la pica. Una jornada més davant l'ordinador i m'haurien caigut les retines a terra!

Per sort la muntanya ho cura tot. Us explico la ruta per si necessiteu oxigen:

Dissabte:

Deixem el cotxe a les Granges d'Astau (1130m) i agafem el camí cap al llac d'Ôo. Amb la motxilla a l'esquena tirem amunt entre canalla, gossos i turistes que no contesten quan els dius "bonjour". Ben aviat els deixem enrere fent-se "selfies" amb les vaques. El camí puja amb determinació enmig del bonic bosc atlàntic, més amunt el paisatge s'obrirà.

Passem de llarg el llac d'Ôo amb la seva cascada i al cap de 2 hores arribem al refugi d'Espingo (1965m). Aquí les vistes ja són immillorables! Ens aturem a dinar sota l'ombra d'una roca i, tot rosegant el fuet, afinem els ulls buscant el corriol que segueix cap amunt. El circ de muntanyes de més de 3000m que ens envolta sembla una barrera, però el camí, empedrat en forces trams, és sorprenentment còmode mentre puja fent ziga zagues.

Després de 1400m de desnivell i un total de 5h 30' arribem al refugi de Portillon o Jean Arlaud situat a 2568m. Em pregunto si val la pena que dibuixi res perquè no em quedarà ni la meitat de bonic del que estem veient.

Aviat cau la tarda i fa fresca per estar-se a fora. Sopem tot especulant sobre l'objectiu de l'endemà: el pic Lézat (3107m). A taula tothom hi diu la seva, en català, castellà o francès; els tres idiomes es creuen entre plats de macarrons a la bolonyesa i el batibull és considerable.

Quan es fa fosc torna la calma i és obligat sortir a veure les estrelles: l'Ossa Major pràcticament ens cau a sobre, ubiquem l'estrella Polar i més a la dreta Cassiopea... la via Làctea és molt més espessa des d'aquí dalt. Com que ja no en sabem més tornem a dins i desfilem cap a les lliteres.

Diumenge:

A les 7:00 sortim esmorzats del refugi de Portillon. Hem de grimpar els 700m de desnivell fins al cim del Lézat i baixar-ne 1100 fins al refugi d'Espingo tot desfent el camí. El Lézat és dels pics més assequibles d'aquesta zona que concentra tants tresmils, tot i així no sé si serà massa difícil per mi. Hem de trobar la ruta correcta per no embolicar-nos, sort que en Ferran ho porta ben estudiat després de consultar mapes, ressenyes i la guia antiga del seu pare dedicada pels mateixos germans Ravier! La roca granítica és perfecta, ferma i aspra. Cal trobar i superar dos corredors, de 1r i 2n grau respectivament, directes cap amunt. I la timba... millor que no hi pensi gaire!

Trescant pel tarteram de la falda dels corredors ens trobem en Barto i l'Anna, que també pugen al Lézat, i fem la resta de l'ascensió junts. Un cop dalt la cresta m'abraço a la roca... la timba de l'altre costat és vertiginosa i l'estómac se'm fa més petit que un cacauet! Tot i així la crestejada no és complicada i després d'algun pas aeri arribem al cim caminant.

En Barto i l'Anna faran una ruta circular passant pel Gran Quayrat (3060m) mentre nosaltres tornarem per on hem vingut. A la tarda ens retrobarem al refugi d'Espingo i ens diran que la baixada del Grand Quayrat cap a Espingo era llarga, penjada i delicada...

Al refugi d'Espingo també ens hi espera una dutxa calenta, temps per refer-nos, escriure, dibuixar i acabar de preparar l'ascensió prevista per demà: el pic d'Spijeoles (3036m).

Dilluns:

A les 6:30h traiem el cap per la porta del refugi. Res de cel estrellat! Núvols i llamps. Pluja fina i un vent fort reescalfat. El temps no està clar i hem de renunciar a l'Spijeoles, una llàstima. Els meus genolls ho agraeixen però hauria preferit que fes bon dia. Marxem cap a casa sense pressa...