Sola per Aigüestortes

Mai havia fet muntanya sola. "Alta muntanya" vull dir. El pla eren 3 dies sense cobertura, jo, el mapa i l'altímetre. Triant ruta i dibuixant a cor que vols. I més o menys va ser així però encara millor.
Em vaig estar al refugi Ernest Mallafré, vora de l'estany de Sant Maurici però prou amagat dels que només pugen a fer-se selfies. Es podria dir que només hi arriben els excursionistes que saluden pel camí.
[Estany de Subenuix, quan l'airet para els mosquits ataquen] [Estany xic de Subenuix, vista de les Agulles d'Amitges]
[Coll de Cotè 2552m] [Estany de Monastero amb Àrnica davant i el Peguera al fons]


No vaig fer cap cim, tenia ganes de fer el que no faig mai, jaure als llacs i dibuixar fins que el cor em digués prou.

La vall de Subenuix va ser una delícia, les daines i jo, ningú més. Després vaig creuar per la collada de Cotè 2552m fins a l'estany de Monastero, també molt bonic però no tant tranquil ja que hi passa el Carros de Foc. Un dia rodó! Havia caminat, dibuixat, m'havia superat i orientat per trobar el pas correcte al coll... tenia una alegria a dins que es moria per sortir, ho havia fet bé! No m'havia perdut ni havia hagut de trucar al 112. Hurra per mi! Però no li podia explicar a ningú.

En arribar a la terrassa del refugi vaig demanar permís a una noia per seure amb ella a l'única taula a l'ombra que hi havia. Vaig treure la llibreta per acabar d'apuntar dates i alçades i, com sempre, els dibuixos van ser l'excusa per començar una conversa que ja no es va acabar. Es deia Elaine i estava fent el Carros de Foc a velocitat d'un refugi per dia i banyant-se a tots els "ivons" amb la seva amiga Amaiur, que al cap de poca estona va aparèixer com una fada d'entre els arbres. L'Amaiur és de les que va descalç pel bosc així que es va posar a escombrar la terrassa per no punxar-se amb uns vidres que ningú havia vist fins aleshores. Rient rient, apareixen dos nois traient el fetge per la boca, en Josep i en Joan, que també feien el Carros però tot en dos dies! En Josep s'havia embolicat un turmell lesionat amb quilos d'esparadrap per no abaixar el ritme i arribar al sopar del refugi. Els dos es van pensar que l'Amaiur era la guarda quan la van veure escombra en mà i al final es van acabar afegint al grupet.

El vespre era bo i vàrem sopar tots cinc a la terrassa. Vam arreglar el mon i ens vàrem explicar la vida, es va pondre el sol i ho vàrem gaudir mentre tots els altres excursionistes menjaven anxovats dins el refugi i després ens van fer fora perquè fèiem massa xivarri. Vàrem acabar estirats en una roca del prat mirant els estels fins a quarts d'una de la matinada, que a muntanya són les tantes!

L'endemà ens vàrem abraçar i cadascú va fer el seu camí. Jo vaig anar a dibuixar i banyar-me a l'estany de Serull, l'Elaine i l'Amaiur volien vèncer el vertigen i pujar al Peguera i en Josep i en Joan tenien per davant mig Carros de Foc, cotxe i casa. Segurament no sabré mai més res de tots ells però en guardaré un record molt especial.
[Estany de Serull 2200m amb els Encantats al darrera] [Estany de Sant Maurici des de la presa 1912 m]


Quan estàs sol és quan menys sol estàs.

Comentaris

Recomano la lectura de "Solitud", obra literària signada de Víctor Català.
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista, sinó tan sols suggerir-la amb la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol n'és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El pastor exerceix la funció de guia de Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels éssers humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de Mila, es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a Mila li passa això; a partir de tot el que ha patit, s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.

Un dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per a donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple, el pastor utilitza una parla singular, típica de les altes muntanyes i molt rica en expressions, rondalles i cultura popular.
Té els seus anys però és inmortal.
criscurto ha dit…
Caram Enric quina ressenya de Solitud! Ja el vaig llegir fa anys, el que m'he llegit últimament és "Salvatge" de la Cheryl Strayed, sense desmerèixer els clàssics aquest també m'ha agradat molt.
Odina ha dit…
El que no hagi pogut anar a la muntanya aquest estiu podrà gaudir-ne contemplant aquests magnífics dibuixos que ens hi transporten en un tres i no res.