22/10 Thorong Pedi - Muktinath
Thorong Pedi (4500 m) – Thorong La (5416 m) – Muktinath (3710 m)
Desnivell acumulat: +1077 m, -1811 m
Durada: 9:09h
Ens hem aixecat a les 4h amb un cel ben estrellat, hem estat de sort! Feia molt fred, alguns portejadors no tenien guants i el nostre guia els ha ajudat a desmuntar les tendes. No hi havia manera d'arrencar, quan ho hem fet ja eren les 5:30 h i la majoria de trekkers ja havien guillat.
Només començar però, ja em faltava l’aire, en Ferran i el guia s’anaven allunyant i jo no tenia forces –Quin fred, quin mal les mans! Com aguanten aquesta gent sense guants?!–, de sobte l’esmorzar ha començat a obrir-se camí tant per dalt com per baix… i no hi havia lloc on amagar-se! Sort que encara era de nit i la majoria ja eren muntanya amunt. Amb aquest panorama ha arribat el cuiner (que per cert es diu Tshiring) fent saltirons amb una motxilla que feia 10 vegades la nostra. Entre ell i en Ferran m’han eixorivit obligant-me a beure i a abrigar-me bé. Han pensat –”Si comencem així malament”– però m’han abraçat i m’han dit –”Ànims que tu pots!”–, i sense pensar en el desnivell bestial que quedava, només pensant en el següent pas, m’he posat en marxa.
Molt (però molt) a poc a poc hem anat fent llaçades pendent amunt, en Ferran darrera meu, cantant cançons i fent-me riure amb totes les imitacions que se li han acudit. De mica en mica s’ha fet de dia, un espectacle com aquest reviu un mort i ja m’he anat trobant millor. Amb passets de iaia –i sense parar, aquest és el truc– he anat avançant a més d’un que es feia passar el mal tràngol estirat sobre una pedra. D’altres feien trampa i llogaven un cavall. Tot i les temptacions, hem aconseguit arribar a dalt pel nostre propi peu. Thorong La 5416m. La gesta ha estat monumental, el temps esplèndid i gens de vent. Les muntanyes ens han acaronat durant tot el camí.
No trobo paraules per parlar del paisatge, però al Ferran li queia la baba imaginant-se baixant amb esquís per aquelles pendents verges i perfectes que començaven al cel i acabaven amb penitents enormes i roques negres. Jo m'ho he gravat tot a la memòria i ho guardo com un tresor.
Feliços ens hem fet fotos i abraçades, jo mig grogui i en Ferran eixerit com una daina. Una dona russa, que no parlava un borrall d’anglès, ens ha agafat la càmera i amb una cara de, “no us preocupeu que domino”, ens ha començat a fer una pila de fotos! Spasibo!
Hem reposat i menjat quatre ganyips, però encara faltava baixar més de 2000 m de desnivell. I la baixada no és, ni de bon tros, més fàcil que la pujada, així que avall!
El descens ha estat llarg, els genolls ja deien prou i, per culpa del mal de cap, a cada passa sentia que m’havien de caure les dents. Ja mig delirant anava dient –”Sóc una baieta…”– amb un fil de veu (com reia en Ferran!). Però sota aquest patiment temporal tenia el pit ple d’una satisfacció dolça que m’acompanyarà sempre.
Finalment hem arribat a Muktinath sense forces per fer una passa més. Mentre jo dormia sota els efectes d'un còctel d'aspirines en Ferran s'ha quedat meravellat amb els canvis de color del Dhaulagiri durant la posta de sol. Aquesta és la darrera nit que dormirem a la tenda, demà arribarem a Jomsom i estarem en un lodge. Això ja s’acaba…
[Capvespre: la nostra tenda amb vistes al Dhaulagiri, 8167 m]
Desnivell acumulat: +1077 m, -1811 m
Durada: 9:09h
Ens hem aixecat a les 4h amb un cel ben estrellat, hem estat de sort! Feia molt fred, alguns portejadors no tenien guants i el nostre guia els ha ajudat a desmuntar les tendes. No hi havia manera d'arrencar, quan ho hem fet ja eren les 5:30 h i la majoria de trekkers ja havien guillat.
Només començar però, ja em faltava l’aire, en Ferran i el guia s’anaven allunyant i jo no tenia forces –Quin fred, quin mal les mans! Com aguanten aquesta gent sense guants?!–, de sobte l’esmorzar ha començat a obrir-se camí tant per dalt com per baix… i no hi havia lloc on amagar-se! Sort que encara era de nit i la majoria ja eren muntanya amunt. Amb aquest panorama ha arribat el cuiner (que per cert es diu Tshiring) fent saltirons amb una motxilla que feia 10 vegades la nostra. Entre ell i en Ferran m’han eixorivit obligant-me a beure i a abrigar-me bé. Han pensat –”Si comencem així malament”– però m’han abraçat i m’han dit –”Ànims que tu pots!”–, i sense pensar en el desnivell bestial que quedava, només pensant en el següent pas, m’he posat en marxa.
Molt (però molt) a poc a poc hem anat fent llaçades pendent amunt, en Ferran darrera meu, cantant cançons i fent-me riure amb totes les imitacions que se li han acudit. De mica en mica s’ha fet de dia, un espectacle com aquest reviu un mort i ja m’he anat trobant millor. Amb passets de iaia –i sense parar, aquest és el truc– he anat avançant a més d’un que es feia passar el mal tràngol estirat sobre una pedra. D’altres feien trampa i llogaven un cavall. Tot i les temptacions, hem aconseguit arribar a dalt pel nostre propi peu. Thorong La 5416m. La gesta ha estat monumental, el temps esplèndid i gens de vent. Les muntanyes ens han acaronat durant tot el camí.
No trobo paraules per parlar del paisatge, però al Ferran li queia la baba imaginant-se baixant amb esquís per aquelles pendents verges i perfectes que començaven al cel i acabaven amb penitents enormes i roques negres. Jo m'ho he gravat tot a la memòria i ho guardo com un tresor.
Feliços ens hem fet fotos i abraçades, jo mig grogui i en Ferran eixerit com una daina. Una dona russa, que no parlava un borrall d’anglès, ens ha agafat la càmera i amb una cara de, “no us preocupeu que domino”, ens ha començat a fer una pila de fotos! Spasibo!
Hem reposat i menjat quatre ganyips, però encara faltava baixar més de 2000 m de desnivell. I la baixada no és, ni de bon tros, més fàcil que la pujada, així que avall!
El descens ha estat llarg, els genolls ja deien prou i, per culpa del mal de cap, a cada passa sentia que m’havien de caure les dents. Ja mig delirant anava dient –”Sóc una baieta…”– amb un fil de veu (com reia en Ferran!). Però sota aquest patiment temporal tenia el pit ple d’una satisfacció dolça que m’acompanyarà sempre.
Finalment hem arribat a Muktinath sense forces per fer una passa més. Mentre jo dormia sota els efectes d'un còctel d'aspirines en Ferran s'ha quedat meravellat amb els canvis de color del Dhaulagiri durant la posta de sol. Aquesta és la darrera nit que dormirem a la tenda, demà arribarem a Jomsom i estarem en un lodge. Això ja s’acaba…
[Capvespre: la nostra tenda amb vistes al Dhaulagiri, 8167 m]
Comentaris
I després del Manaslu vam poder veure un altre 8000: el Dhaulagiri. L'aparició d'aquests gegants fou un dels moments memorables del viatge.
Gracias por la visita bogavante, un saludo.