Castigada! Fora de classe!
— Castigada! Fora de classe! — així va ser com, amb un profund sentiment d'injustícia, vaig sortir de classe i vaig tancar la porta per fora.
— Oh! Han fet fora la Curto...
— A la Curto? Que fort!
Sí, a mi. A l'escola jo era la Curto. Els meus pares em van posar Cristina perquè no en coneixien cap, però molts pares deurien pensar el mateix i a la classe n'érem tres. TRES. Així que, per evitar confusions, la Curto per servir-los. I la Curto sempre es portava bé, era molt bona nena jo, una mica rara perquè preferia jugar a futbol en comptes de xerrar en rotllana a l'hora del pati però vaja, res greu.
I perquè em van fer fora? Situem-nos. Classe d’anglès.
La Cristina número 1 — l'oficial, la que li deien pel nom — estava guixant l'espiral de la llibreta tot cantant fluixet la cançó de la sèrie Veïns, aquella que feien a TV3 als 90. La recordeu?
La mestra, que tenia un radar de franctiradora per detectar alumnes despistats, gira el cap i —zas!— llença un tros de guix com si fos una bala. Guix a 200 Km/h, impacte a la paret, tensió a l’aire.
—Cristina! —crida.
La Cristina número 1 es congela. I la resta també una mica. Suor freda.
—Com es diu “veïns” en anglès?
La prova de foc, si la supera, absolta, sinó volarà l'esborrador. I la Cristina diu:
—No ho sé…
I jo salto:
—Però Cris! Si ho estàs cantant!
I la classe sencera es va pixar de riure. Tots menys la mestra. I jo cap a fora, expulsada per “esvalotar el galliner”.
Al principi em va semblar que allò era terrible, el pitjor del pitjor, però no havia arribat ni a la porta que vaig començar a assaborir el gust de passar una estona al "costat fosc". Ser bona nena és molt avorrit.
Final de la història.
Només son records d'infància, però els guardo com un tresor. Quants nens i adults recorden fam, fred i por! Si estàs llegint això segurament també t'ha tocat la loteria de la vida, gaudeix-la i cuida els que tens a prop i, si pots, també els que estan lluny. Si tots ho féssim el món seria un lloc millor.
Comentaris