Silenci

A la muntanya, cadascú hi busca alguna cosa diferent: exercici, paisatges, bolets, reptes, adrenalina... Jo hi busco silenci.

Vivim envoltats de soroll: anuncis, eslògans, logotips, cartells, falques i productes dissenyats per ser desitjats. Tot reclama la nostra atenció i ens crida: “EM NECESSITES, COMPRA’M!”. Però també hi ha un altre soroll, més dur i fosc: el bombardeig constant d’imatges cruentes a les quals estem exposats. Només cal mirar un telenotícies. Evidentment, així no es pot viure, i, de mica en mica, se’ns endureix la pell com si fosim rinoceronts. És un mecanisme de defensa, l’única manera de moure’s pel món sense perdre el seny.

A la muntanya, em puc treure aquesta cuirassa. Em conformo amb una muntanya secundària, prou discreta per no atraure aglomeracions. Que tingui un camí prou llarg per mecanitzar les passes i un pendent suficient per silenciar també el cervell i sentir només la cadència de la respiració. Si la muntanya és prou exigent, em semblarà sentir tambors, però només serà el meu cor. Serà un bon moment per descansar, llavors es quan m’assec i dibuixo.