30 de juliol de 2012

La torre Eiffel



De fet sembla una deconstrucció de la torre Eiffel. La vaig dibuixar caminant i va quedar una mica bonyigo, a molts no els agrada però a mi em sembla que així té més personalitat.

I d'un lloc super-emblemàtic a una cantonada qualsevol:



Em van fer gràcia les xemeneies i al final vaig acabar dibuixant fins i tot l'anar i venir de la gent. Sempre hi ha algú que s'acosta i xafardeja sense vergonya, generalment els agrada i xerrem una estoneta, el dibuix és una excusa fantàstica per conèixer gent curiosa.

6 comentaris:

Aleix ha dit...

Estic d'acord en què qualsevol cantonada de París resulta emblemàtica. No cal que es tracti de la famosísima Deux Margots. Una de les imatges més pintoresques i quotidianes que recordo és com disposaven les cadires i tauletes de les terrasses: totes mirant al carrer, vistes garantides!

cristinacurto ha dit...

Sí, a mi també em va fer molta gràcia això de les cadires de cara al carrer. Però parlant de cadires, em va encantar la idea de les cadires "lliures" als parcs, la gent se les col·loca com vol: per petar la xerrada o prendre el sol. Si fos aquí no en quedaria ni una! Som una colla de lladregots vandàlics.

Teresa ha dit...

M'agrada més la teva torre que la de l'Eiffel. T'atrapa.

cristinacurto ha dit...

Gràcies Teresa! Que ho diguis tu, una artista del dibuix "lliure", és molt afalagador :)

Odina ha dit...

Ja t'ho vaig dir en persona aquesta torre enamora !!!

cristinacurto ha dit...

I jo que pensava que no agradaria a ningú i resulta que li agrada a molta gent! Està clar que no s'ha d'intentar agradar, un ha de ser un mateix i fer el que li surti de dins!